amb bicicleta

9.2.10

7.2.10

M'has deixat sol dins la foscor

Xerramequ Tiquis Miquis "canten" Canto

5.2.10

Divendres. T'aixeques com te n'aniràs a dormir: sola. El cos a Barcelona, el cap enlloc (o pertot arreu). Treballes. O ho intentes. O fas com si. Des de llit i, després de la dutxa, des de la taula. Guaites a través de la finestra i el cel et regala uns quants raigs de sol. T'afigures en un avió, cap a Austràlia. Però no hi vas si no hi ve si no hi aneu i no pots pagar el(s) bitllet(s). Així que t'abrigues (el sol d'hivern és enganyador) i ixes al carrer. Xino-xano, des de Gràcia fins a Arc de Triomf. Hi trobes una estació de Bicing i "bicigejant" arribes a la UPF. Mires el rellotge: inusualment puntual. Tant que C. no hi és. Li truques i "el número al que llama tiene el teléfono apagado o está fuera de cobertura". Però encara no han passat ni dos minuts i la veus eixir per la porta per on després entrareu. Somrius, somriu, dos petons, quant de temps. Dineu i us expliqueu, amb molts parèntesis, els alts i baixos dels últims mesos. Busqueu el sol i els excitants i allargueu la conversa un "poquitiniuet" més. Parleu del de sempre (i H., és clar, reaparareix) i del que no havíeu parlat fins ara. A les quatre en punt toquem el dos, tu en metro i ella en tren. I de nou a Gràcia camines sense badar allà on has quedat amb C. amb l'excusa de fer un cafè (que tu prens descafeïnat i ella substitueix per un te amb llet). I una passejada i tres pantalons i són les sis i ens veiem aviat i Gran de Gràcia cap a baix (ella) i Gran de Gràcia cap a dalt (tu). Internet, gmail, mòbil, sms. Un got d'aigua. I tornes a eixir de casa que ja fas tard i corrents cap al metro. Línia verda fins a Passeig de Gràcia. Transbordament. Línia groga fins a Jaume I. Carrer Princesa. Espai Brossa i "Retorn a Andratx". Dos quarts de deu i tens una hora i mitjà i què faràs. Entrepà, aigua i paraules a la Cereria, perpendicular a Avinyó. Dos quarts d'onze corrents cap al Círcol Maldà i et perds pels carrers de Ciutat Vella i ho sembla però no fas tard. "Cabaret Íntim" i vi que no beus. La una. Ja és 6 de febrer.

4.2.10

Metallenguatge

Sobre els músics i el valencià

Que els deixen de fer la guitza

2.2.10

Cabanyalers

Diumenge, durant la manifestació pel Cabanyal, hi havia alguns que anaven d'uniforme. Com cantaven Eskorbuto, "Mucha policía, poca diversión". Ara bé, l'altre dia eren pocs i covards. Tot just el contrari que els que durant gairebé dues hores van recórrer el carrer la Reina, que va esdevenir un riu de gent. L'ambient era de reivindicació, però també de festa. Perquè diga el que diga l'alcaldessa, Rita Barberà, la prolongació no es farà ni pels seus "collons" ni pels de ningú. Si el Saler és "per al poble" i el riu del Túria, "nostre" i "verd", el Cabanyal serà per als cabanyalers (i per als qui, sempre que podem, ens hi arribem per a gaudir-ne). Malgrat que al llarg del camí també hem ensopegat i ens hem empassat algunes derrotes (La Punta, l'Horta de Benimaclet, l'Alqueria del Barbut...), aquesta vegada tornarem a vèncer. O, millor dit, hi tornaran. Perquè el mèrit és de la plataforma Salvem el Cabanyal, de les veïnes i els veïns (joves, no tan joves i grans) que des de l'any 1998 han lluitat amb tossuderia contra un pla il·legal, il·lògic, il·lícit. I ho han fet dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any. Ho recorden les façanes i els balcons del barri; els cartells dels concerts, les exposicions, les concentracions i les manifestacions; les onze edicions de Portes Obertes, exitoses totes, i els respectius catàlegs; la remor que es deixa sentir cada dimecres des de l'interior del número 27 del carrer Sant Pere on, des de fa onze anys i escaig, es reuneixen les veïnes i els veïns en assemblea (ploga, neve o trone, sempre hi són); la sala de plens de l'Ajuntament i el nerviosisme dels regidors del PP que han deixat palès (i no poques vegades) que no creuen en la llibertat d'expressió. Així doncs, malgrat que era necessari participar diumenge passat en la manifestació, no cal que ens posem ni una medalla ni mitja ni cap. I molt menys els polítics, que tan ufanosos s'hi van mostrar (i així van eixir en totes les fotos). El mèrit (tot!) és de Maria, Carles, Maribel, Sara, Emilio, Faustino, la tia Lola... I tants noms, la majoria anònims, que no han perdut mai l'esperança, fins i tot quan ningú no parlava ja del Cabanyal, quan tothom se n'havia oblidat, quan hi havia la "certesa" que la destrucció del barri era un fet (i imminent!) i que ja no s'hi podia fer res més (Ai, València!). No val a dir ARA MÉS QUE MAI. Per respecte als que no han desistit en la defensa del barri, ARA, COM SEMPRE, SALVEM EL CABANYAL! I a ella, a la Rita, que la detinguen!