Cròniques del bon any

Avui, com tants altres cops, he voltat per Xàtiva amb la jaqueta ben cordada, la bufanda envoltant-me el coll i les mans a les butxaques. Feia fred, i he buscat totes les engrunes de sol. Passejar per aquesta ciutat de "les teules brunes" és recordar i tornar a viure, però també és oblidar. Mentre em perdia pels carrers de sempre, he pensat en els dies (molts, massa) que per somriure calia fer un esforç tan i tan gran. Les nits en què no era feliç, tot i fingir ser-ho, i obligar-me a semblar-ho. Temps de tristesa crònica, d'infelicitat gairebé absoluta. No he pogut evitar pensar en una de les últimes coses que em va dir algú que ara ja no hi és, tot i que el necessitava tant: "els últims anys tenies els ulls tristos, la veu trista i el gest trist; ara has recuperat el somriure, la vitalitat, la força". I ja en són molts, sense treva, els dies i les nits de sumar esclats al teu costat, d'escriure i desescriure les històries del bon any, d'estimar-te sense quantificadors però amb desmesura, de saber, per fi, i gràcies a tu, què és la felicitat.