Per als i les "grans"

Cims i abismes hem passat

Pujant als cims de boira m'acompanyes,
també descendint abismes sense llum,
et sent al meu costat en les tenebres:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.

Hem vist l'infern de verds en companyia,
la glòria resplendent amb els nostres ulls.
Moments multicolors de cada dia:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.

Cims i abismes hem passat.

(Pep Laguarda i la Tapineria, "Cims i abismes", dins de Brossa d'ahir)

 

Bilbao: instants copsats

Cròniques del bon any

Avui, com tants altres cops, he voltat per Xàtiva amb la jaqueta ben cordada, la bufanda envoltant-me el coll i les mans a les butxaques. Feia fred, i he buscat totes les engrunes de sol. Passejar per aquesta ciutat de "les teules brunes" és recordar i tornar a viure, però també és oblidar. Mentre em perdia pels carrers de sempre, he pensat en els dies (molts, massa) que per somriure calia fer un esforç tan i tan gran. Les nits en què no era feliç, tot i fingir ser-ho, i obligar-me a semblar-ho. Temps de tristesa crònica, d'infelicitat gairebé absoluta. No he pogut evitar pensar en una de les últimes coses que em va dir algú que ara ja no hi és, tot i que el necessitava tant: "els últims anys tenies els ulls tristos, la veu trista i el gest trist; ara has recuperat el somriure, la vitalitat, la força". I ja en són molts, sense treva, els dies i les nits de sumar esclats al teu costat, d'escriure i desescriure les històries del bon any, d'estimar-te sense quantificadors però amb desmesura, de saber, per fi, i gràcies a tu, què és la felicitat.   

El tió i l'avet

Vides desafinades

Xavier Aliaga presentarà dimecres el seu nou llibre: Vides desafinades (Premi Joanot Martorell 2011). Serà a Ca Revolta (Carrer Santa Teresa 10) a les 19.30 h. Estarà (ben) acompanyat per Miquel Àngel Landete, cantant de Senior i el Cor Brutal. Després de la presentació hi haurà una cervesa d'honor. Jo, de vosaltres, no m'ho perdria.

Diferències, distàncies

2 mesos no són 2 anys. I Bilbao no és Palma. El 2008 no és el 2011. Res no és igual. Ni les causes, ni les conseqüències, ni les circumstàncies. Sort de les diferències, i de les distàncies. Però avui, com ahir, sóc més meua que mai. I ser meua és ser teua.

Postbakalao euskaldun: Gose

Ben prompte, als millors cines

Cabanyal arxiu viu

46. Durangoko Euskal Liburu eta Disko Azoka

La família

Avui, passejant amb el C. per Sant Sebastià sota una pluja que feia pessigolles de tan fina, parlàvem dels fills que ell té i jo no. Parlàvem d'això i de moltes altres coses mentre jugàvem a arreglar el món. Jo li deia que de gran he après a valorar encara més l'educació que m'han donat els meus pares. L'educació i tota la resta. A ells els ho he dit més d'un cop: n'estic ben orgullosa, dels pares que tinc. També els he dit que els excuse de tots defectes que acumule (que són del tot culpa meua). En canvi, els agraïsc les tantes altres coses bones que em fan ser com sóc. Però ells, els meus pares, fan com si no em cregueren, potser per aquesta mena de pudor que tenim molts quan ens llancen floretes. Llavors ens posem vermells o baixem els ulls perquè no sabem cap on mirar. Si poguérem, potser provaríem a desaparèixer.

Unes quantes hores més tard, ja a casa, pensava en les persones que m'han vist crèixer, riure i plorar. En les persones que, com els meus pares, encara que a temps parcial, també han posat el seu granet de sorra per fer-me així, amb defectes i sense. En els que m'han aguantat les impertinències de l'adolescència (i també les d'abans i les de després), el malhumor i l'antipatia, les rareses, l'absurditat i tots els etcèteres.

De seguida m'han vingut al cap Júlia i Vicent, a qui, segons m'han explicat, sempre despertava de la migdiada, que per a ells era i és sagrada (i llarga, com un dia sense pa). Sempre expliquen també que Vicent tenia un do per fer-me dormir: només calia que m'agafara en braços i em cantara "Campanades a morts", de Lluís Llach (de gran he sabut que ell era a Vitòria, fent la mili, quan van ocórrer els fets tràgics de què parla la cançó). He recordat els viatges que fèiem tots plegats amb cotxe, a l'hivern, amb el maleter ple de guants, bufandes, barrets i el trineu improvisat que ens construïa orgullós el meu avi i que ens feia xalar tant. Molt sovint les tres xiquetes (o "fieretes") fèiem el trajecte en el cotxe que menava Vicent. Les dues, tres o quatre hores que hi havia entre l'origen i la destinació les passàvem destrossant cançons que, com a tals, ja eren prou desastroses. Vicent i Júlia tenien una paciència que no sé si jo aconseguiré tenir mai i, com a bons pares, ens aplaudien, tot i que per dins devien estar pensant (i debatent) quina de les tres perles desafinava més (o menys). Hi havia un moment en què ens deien que ja n'hi havia prou i posaven un casset d'algun grup que ens agradava perquè deixàrem de convocar la pluja. No sempre ho acatàvem. I encara he rescatat del fons de la memòria records de les celebracions dels aniversaris de Laura, gairebé sempre a ca l'àvia: després d'un berenar boníssim els xiquets jugàvem al carrer mentre els pares, a recer, feien petar la xarrada.

He pensat també en Conxa i Miquel, a qui vaig conèixer uns quants anys més tard, quan ja no portava bolquers ni pipa, quan ja sabia caminar i anar amb bicicleta. Recorde que sempre els desesperava molt que jo menjara tan poc. I és que de menuda una de les meues frases preferides, en relació al menjar, era: "Això no m'agrada". Com ho podia saber si no ho havia tastat mai? A ca seua, a la finca roja, vaig menjar dàtils per primera vegada a la vida (Conxa m'hi va mig obligar). Des d'aleshores ençà me'ls menge amb deler, gairebé a grapats. També recorde el viatge al Marroc que va organitzar Miquel per als seus alumnes de Belles Arts i al qual nosaltres ens vam sumar. Tàlia i jo teníem onze anys i Martí en tenia nou. Potser ell, que era més xicotet, no se'n recorda tant, però la resta conservem molts i bons records d'aquell viatge que fou possible gràcies a Miquel. Ell també és el "culpable" d'algunes de les millors vivències (i lliçons) que dese al fons de les butxaques, i també, en gran mesura, del meu títol de doctorat. A ell, asseguts cara a cara en un bar del centre de València, a la plaça de l'Ajuntament, li vaig "confessar" el meu gran secret (que ara ja no ho és tant, o no ho és gens).

Last but not least, com diuen els anglesos, també he recordat els sopars a la platja del Perelló, les nits d'agost i de lluna plena. La visita obligada de cada estiu a Aquasol (que ja ha canviat tantes vegades de nom que ja no sé ni com es diu). Un cap d'any a Jalance, les disfresses que portàvem i l'amic invisible (encara conserve el meu regal...). Un pont d'octubre a les llacunes de Ruidera. Un passeig en barca per l'Albufera. La Pasqua a Anna. Els dinars a la piscina del càmping. El viatge a Turquia. Les paelles cutrones de Vicent. L'ensaladilla de Miquel. La festa de 50 aniversari de mon pare. Els berenars a la Muntanyeta dels Sants. Les Mostres del Mim de Sueca i aquella instal·lació amb gel que hi va fer Miquel. L'arròs al forn (la cassola) del Genovés. Els dinars a ca Floro. Les passejades per Xàtiva i per vora mar. I tantes altres coses que em deixe, però que no he oblidat. 

Novembre musical