Com sempre que no dorm amb tu, els dies se'm fan una mica més llargs. Les nits, més curtes. T'imagine, potser, llegint les nostres cròniques del bon any. T'imagine, potser, encetant un dels dos llibres que has agafat dels prestatges que encara no hem tingut temps d'endreçar per gènere i ordre alfabètic. T'imagine, potser, buscant la son sota un nòrdic on falte jo. Des de Gràcia estant, m'esperes. I, mentre em penses, potser m'imagines escrivint aquests quatre mots de lletra i comptant les hores que ens separen d'aquest altre pas endavant vers una nova vida que tan feliçment bastim sense esforç i sense presses.
0 açò, això, allò:
Publica un comentari