31 hiverns

Hauria de rellegir els textos que ma mare em va regalar l'any passat per recordar com foren els dies previs a la meua arribada al món. Sé, perquè m'ho han explicat moltes vegades, que hi havia tancs als carrers. I molta paüra als ulls. Hi havia també la incertesa, i l'horror davant la possibilitat que la nafra tornara a ser ferida sagnant. També els hauria de rellegir (potser ara sense ennuegar-me amb cada mot) per recordar què va passar el matí que vaig nàixer i com se succeïren els meus primers dies, mesos i anys. Però aquests textos, com tantes altres coses, els dese a València. Així doncs, hauré d'esperar.

No vaig arribar sola als braços dels meus pares, tot i que els meus primers dies no foren com els de ma germana, com tampoc no ho són ara. Celebrar el meu aniversari és, doncs, celebrar també el seu, i recordar dies i nits essencialment feliços, malgrat les ombres que sempre ens han assetjat. Celebrar el nostre aniversari és gratar dins la memòria dels 31 hiverns viscuts, dels anys en què, malgrat tot, ens hem fet esqueneta.

Potser perquè mai deixem de ser menuts, el dia del meu aniversari sempre és un dia especial, com de festa. Un dia d’aquests que voldria no haver de treballar (i "de vegades ens en sortim!"), dormir a cor que vols fins que la mare i el pare em telefonen per dir-me la mateixa frase de cada any (i, com cada any, jo somric en escoltar-la). Els últims anys el 22 de febrer havia estat un dia més aviat trist. El dia del meu aniversari m’assaltaven, de sobte i sense avisar, els monstres que caminaven a pocs centímetres de mi la resta de dies de l’any. Era un dia de ser conscient de la infelicitat, o de la felicitat no satisfeta. 

Avui que faig 31 hiverns, somric per primera vegada en molts anys. I somric de veritat, sense esforçar-m’hi, perquè vull i perquè sí. Les primeres hores del matí han estat tranquil·les. No he dormit a cor que vols, però quasi. He de treballar, però no gaire. No m’ha despertat el telèfon (a hores d’ara encara espere la trucada, que no tardarà a arribar), sinó el sol que es colava tímidament pels clivells de la persiana. La M., que avui té més feina que no pas jo, ha vingut a dir-me “bon dia” i “per molts anys” quan ha sentit que em bellugava pel pis, amb les lleganyes encara als ulls. Hem preparat l’esmorzar, com cada matí de calma. I he obert un munt de regals. Hem fet broma sobre les majúscules i les minúscules i, després de desparar taula, ens hem posat a treballar. Al migdia, però, després d’una dutxa amb cafeïna, ens posarem les faldilles i eixirem a prendre el sol. Avui celebrem que T. i jo encetem un any nou. Però celebrem, a més a més, nou mesos... I per molts anys.