Vacances

A punt de fer vacances de la manera que fem vacances tu i jo: treballant un poc menys, treballant un poc massa. Amb tot, ens hem promès oblidar-nos de les classes, de les correccions i de les tesis fetes i per fer. Oblidar-nos que, malgrat voler, no podem viure del lleure. M'has promès traure'm a passejar per Girona, dur-me a Arbúcies per primer cop, i totes les hores per mirar-te i que em mires. T'he promès recuperar les passes que ja hem fet al sud, descobrir racons que a hores d'ara encara desconeixem, la remor de les ones del mar i l'olor de salobre. Ens hem promès temps per llegir, per dormir, per estimar-nos sense cap pressa. Temps per deixar passar el temps, per omplir-nos de vent, d'aigua i de primavera. Ens em promès tot això, tot això i més, tot això i res. Perquè amb tu les promeses són fets. Perquè amb tu el futur és present. Perquè amb tu no hi ha res, absolutament res, que m'impedisca ser jo.

Celebrant L'amor feliç...

L'amor feliç

De vegades passa que un xiquet que amb prou feines té tres anys diu: "Tinc moltes ganes que Mishima tregui nou disc" (és el mateix xiquet que un altre dia, al cotxe, assegut a la seua cadireta, diu: "Podeu posar Oliva Trencada?"). Els adults que l'envolten se'l miren, bocabadats, i riuen l'ocurrència. Alhora pensen que "oi tant!", que "quines ganes", que "tantes i totes". Avui surt a la venda L'amor feliç i, mentre mire l'entrevista que la Bel Zaballa i el Jordi Carreño (VilaWeb) han fet al David Carabén, pense que agafaré la moto i baixaré rabent cap al centre, que passaré per aquesta o per aquella botiga de discos, que ens compraré aquest nou disc i que te'l portaré a mitjan matí perquè m'agrada molt veure't somriure. Aviat l'escoltarem en directe i recordarem aquell mític concert a l'Apolo on coincidírem tot i no haver-nos vist. Perquè existíem sense ser-hi...

Endreçant, barrejant

Llibres que atrapen

«Trobo que és un home de tardor, i és igual que sigui hivern. Un home de fulles seques, de rierols, de salamandres, de roques amb molsa, i de desglaç.»

Un primer tast de la nit

3 dies = 3 concerts

Divendres

Dissabte 

Diumenge

Sí a la nostra llengua

Tot torna a començar

Sempre havia pensat que la primavera començava el 21 de març, però ahir vaig descobrir (tard!) que comença un dia abans (tot i que la #primaveravalenciana enguany ha arribat de bestreta). Plou i el cel és fosc. Poc primaveral, tot plegat. Tanmateix, a mi m'agraden molt els dies així, sobretot si no he d'eixir de casa (no com avui). 

"Serà el vent que fa olor a porrat o el primer foc, que avisa de festa. o potser siga el cor que et rebenta o l’estora de verds, que ja aplega... Que ve la primavera!" 

Ara que comença la (nostra) primavera tornarem a estendre la roba al terrat de casa i hi continuarem fent dinars, sopars, concerts i cinema a la fresca. Tornarem a perdre'ns per carreteres que no coneixem i farem la migdiada en alguna platja mig deserta (les gotes de pluja no ens destorbaran el son). Celebrarem aniversaris i recordarem primers cops. Farem (més) viatges i en planificarem de nous tot fent volar coloms.

Avui (o ahir) que comença la primavera... Tornarem a veure «pardalets que volen distrets i s’enreden les potes amb fils elèctrics». Mentrestant, tu i jo viurem presents. I continuaràs sent llar i recer.

L'última ressaca

.cat

Al meu bloc no vull un .es! Vull un .cat!

Fent repàs del dia

Ara que ja s'acaba, faig repàs del dia mentre prepare el sopar per rebre't quan arribes. Pense en la conversa que he tingut amb el R. per telèfon, a qui tant he trobat a faltar aquest cap de setmana a València, i en els plans que hem fet (concerts i més concerts) per als pròxims dies, setmanes i mesos. Pense en la foto que m'ha enviat el M., regal i record d'un dia d'aniversari feliç (enguany sí). Pense en el temps que he dedicat a fer les feines de casa, que està més bonica encara d'ençà que els dies són menys freds i més llargs. Pense en les correccions que he fet, desfet i refet, i en les classes que no he preparat perquè he estat massa ocupada pensant-te, enyorant-te i esperant-te. Pense en les sorpreses que t'he preparat per dijous, que et descobriré així que arribes perquè no em podré estar de no dir-te-les (amb tu no hi ha secrets). Pense en com no passen les hores quan vull que vingues.

The Furious Sessions

Rerererererererereescoltant un avançament de Murtra (Bankrobber, 2012), el nou disc d'Isaac Ulam, a través de The Furious Sessions.

Mascletà: durant i després

Avui, Intifalla!

No pateixis, vida, que ara vinc

M'ha despertat el silenci de Barcelona, o el te que em vaig prendre massa tard ahir, o les ganes (totes, ara que m'has dit que sí) d'anar a Violència en Flames. He passat unes quantes hores en vetlla al teu costat perquè no m'agrada eixir del llit quan tu encara hi ets. Esperava que la son tornés, però no ho ha fet. Quan he vist una mica de claror a través dels clivells de la persiana m'he pensat que potser no faltava gaire perquè sonés el despertador (avui, a una hora més decent), i m'he llevat per comprovar-ho. Les 5. Com que tenim més feina que no pas temps, he decidit aprofitar aquest insomni gairebé desconegut després de tantes nits compartides. Ara, asseguda a l'estudi, sume lletres. Però sobretot pare l'orella per escoltar el teu son. De tant en tant et mous, potser per buscar-me, potser perquè no saps ben bé com posar-te ara que no sóc dins del llit. Tens el son tranquil, i això em tranquil·litza. Pense que et prepararé l'esmorzar i vindré a despertar-te anticipant-me a "Tot esperant Ulisses". Et diré bon dia, et faré un bes suau als llavis i et miraré ulls endins. Adormida encara, em preguntaràs què feia, on era, quina hora és. I jo et respondré: "No pateixis, vida, que ara vinc".

Mone a la Intifalla!

Avui fas anys...

M'ensenyares a dir "gràcies", i també moltes altres coses. M'ensenyares, fins i tot, el que no sé que sé. I ara que sóc "gran" continue aprenent de tu amb cada paraula, amb cada silenci i amb cada gest. Gràcies, doncs, per ahir. Però també per avui. I encara per demà. Gràcies per les hores en vetlla. Gràcies per fer-me esqueneta. Gràcies per estimar-me (així i tant). Gràcies per tota la paciència. Gràcies per ajudar-me a caminar, a pedalar, a nadar, a volar. I és per açò, per això i per allò que ara vull agrair-te tant temps... Tot i tant. Tot i més.

El 17 de març, mascletà sí o sí

Je ne suis pas perdue

Totes dues imatges són la mateixa. De fet, totes dues fotografies estan fetes al mateix racó brut i amagat del Raval barceloní. Hi ha diferències visibles, i d'altres que no ho són tant. La primera fotografia la vaig fer l'hivern del 2009. La segona, l'hivern del 2012. La càmera que vaig utilitzar per fotografiar aquest sticker tampoc no és la mateixa. A més,  el primer cop que el vaig veure anava tota sola i el segon molt ben acompanyada. Entre una imatge i l'altra hi ha, doncs, moltes diferències. Tantes que en sumen més de set.

Vaig arribar a Barcelona, per motius equivocats, fa tres anys i escaig. Com aquest ocell, també jo em sentia perduda. El cert és que ho estava des de feina temps, tot i que no podria dir la data exacta en què aquesta sensació es va començar a confondre amb la tristesa. Potser per això desfeia més que feia. Aquell hivern del 2009 hi va haver dies feliços, és clar, però aviat començaren a ser més desig que realitat. Vaig oblidar qui era, d'on venia, on anava, què volia. Vaig anar desapareixent a poc a poc, esborrant tots els jo que m'habitaven.

Ahir, quan vaig trobar-me casualment aquest ocell perdut, no em vaig poder estar de pensar, tot i no creure-hi, que era un senyal. Tampoc no vaig poder evitar tornar a reconèixer-m'hi. Perquè aquest ocell sóc jo. I, com ell, ja no em sent perduda. Ni engabiada. De fet, el que hi roman, el que jo vaig fotografiar, no és l'ocell en si, sinó una ombra. És el record que li permet reconèixer els indrets on no vol tornar, els errors que no ha de tornar a cometre, la gent de la qual no es pot refiar. Ara ja no se sent perdut, sinó lliure com mai.  

Com deia, vaig venir a Barcelona fa més de tres anys buscant raons que tan sols eren enganys. De les equivocacions, però, també se'n poden traure coses positives. Així doncs, si no haguera vingut a Barcelona no t'hauria conegut i m'hauria perdut tant que és molt i tot. Tampoc no hauria compartit cerveses i converses amb tants i bons amics que són ara família. He passejat per Barcelona a peu, amb bicicleta, amb metro, amb autobús, amb cotxe. I ara també amb motocicleta. Però encara no en conec els carrers ni els secrets que descobrisc o em descobreixen els amics i amats a mesura que la faig una miqueta més meua. Amb tot, ja no em sent gens perduda (encara que el sentit de l'orientació el tinc tan atrofiat com sempre) i els dies feliços se succeeixen des de la primavera, estiu, etcètera. 

Ara que ja sé reconèixer miratges he entès que casa meua ets tu. Per això sé qui sóc, d'on vinc, on vaig i què vull. Per això et cante: "m'has netejat el cor i l'has deixat sense espines", "sols per tu m'he quedat nu(a)", "trau-me a passejar"...

Festival dels Mots

Continue enyorant-me de Mallorca, sobretot quan m'assalten tots els bons records, sobretot quan hi ha "grandes eventos" com aquest. A gaudir-lo qui puga. Mentrestant, jo Falle!

Violència en Flames

Tot i que ja fa dies que han començat (que els ho diguen als valencians que fa nits que se'n van a dormir i es desperten amb les versions de David Bisbal rebentant-los el timpà o als que els han tallat l'accés al seu carrer i als del voltant), però no serà fins divendres que podré (podrem!) tornar a València, un any més, per gaudir de les Falles Populars (en concret) i de les Falles (en general). Enguany hi aniré més ben acompanyada que mai: amb una mà d'amics amb els quals faré el guiri per Blavència DF (amunt i avall, amunt i avall...). Enguany torne a Violència en Flames amb totes les ganes de sempre, però infinítament més contenta que abans. Hi torne per retrobar-me amb els amics del sud, per sumar complicitats amb els del nord. Hi torne per veure l'alegria del M. als ulls, ara ja sense ni un bri de tristesa, quan mirem ben amunt per no tan sols sentir la mascletà. Hi torne per celebrar el començament d'una nova vida, per brindar perquè, ja en són tants, que no puc comptar els dies feliços, encara que faça servir també les teues mans. 

Que què és la coentor?

La coentor és açò.

Hostes

Tota la informació, ací.

Arthur Caravan

Escoltant sense parar Atles Enharmònic d'Arthur Caravan.

Calçots i música a les Corts

Felícia Fuster

N'havia sentit a parlar, però no havia llegit els seus textos. Fa ja un temps vaig assistir a la presentació del volum que recull la seua Obra Poètica i vaig quedar ben trasbalsada per les imatges que dibuixaven els seus versos. Maria Cabrera (La pia lectora) va recitar-ne un poema en el programa «Sentits» de Catalunya Informació. Eren les últimes hores de dilluns. L'endemà, ben prest, mentre feia un cop d'ull ràpid als diaris, al Twitter, al Facebook i a altres indrets virtuals que són ja camins de trànsit quotidià, vaig assabentar-me de la seua mort. Vaig recordar llavors el dia que vaig comprar I encara a la llibreria 3i4 de València, un poemari de què no em vaig poder despendre la primavera passada. De bell nou se'm van enfilar pels cos alguns versos. Vaig recordar també aquell altre dia que la M. i jo entràrem en aquella llibreria tan coneguda de Girona i ens vam prometre que en sortiríem sense cap llibre a les mans. Evidentment, no ho feren. Com mai. O com sempre. Ens n'emportarem dos cap a casa; un era la seua Obra Poètica. De nou, els seus versos se'm van fer carícia i cop de puny. Ara, amb tots dos llibres sobre la taula de l'escriptori que compartim, em ve de gust retrobar-la. D'acord que hi ha aquella correcció que encara no hem acabat, i també totes les classes que fins ara no he pogut preparar. Però no puc evitar-ho i, per tant, no ho faig. Desoint els consells del seny, òbric un dels llibres per una pàgina qualsevol i em pose a llegir. 

Poc

Que poca cosa

és tot. I jo voldria

ser mar, donar-te, 

pinyó madur, la vida,

en la meva clofolla.

Només

Com una copa

que es trenca de tan plena

vinc a vessar-me

entre els teus dits. Qui em torna

el vent, el llamp, l'esquerda?

Vidre

Si un dia em trenco

entre els teus dits de sofre,

deixa que em fongui

tot invocant la lluna

perquè el sol m'afegeixi.

Incendis

Però quin fill de puta tan gran

Al protagonista d'aquest relat (que podria ser fictici o real) l'anomenarem Gran. I a les seues aventures i desventures afegirem aquesta cançó, que en serà la banda sonora. 

Gran era un tipus amb ben pocs atributs positius a destacar, ni físics ni de cap altra mena. Bevia i fumava pels descosits mentre parlava, quequejant contínuament, sobre idees i fets que altres abans que ell havien repetit tants i tants cops que ara tan sols eren mots buits, mots morts. Li agradava escoltar-se, com a tot gran egòlatra, com a tot gran farsant. Criticava el que callaven, feien, pensaven, deien i escrivien els altres, i fingia ser millor que ningú, tot i no haver-ho pogut demostrar en trenta-un anys i escaig d'existència. El que li passava era, en el fons, que l'enveja se'l menjava per dins.

Els que el coneixien, tot i no confessar-li-ho, sabien que era, a parts iguals, un mediocre i un covard. Podríem dir que els feina pena, però mentiríem. La seua mesquinesa tan sols despertava fàstic, odi i rebuig. Així i tot, tenia amics, és clar: uns quants beneits que, com ell, feien volar coloms amb les mans plenes d'ineptitud.

També tenia amants, dones que es follarien fins i tot un cos mort, una pell inerta. Còmplices de la malaltia crònica, de les perversions que desperten les ferides no curades, de la desesperació i la infelicitat més profunda. Dones que, com ell, mentien, enganyaven, fingien. Dones que, com ell, jugaven a ser felices. 

Es deia i es feia dir 'poeta' amb l'excusa d'uns quants avortaments bastits d'errors ortogràfics i gramaticals (tants o més que caràcters). No eren res més que una prolongació dels seus quequejos, però ell se'ls llegia i se'ls rellegia tot cofoi, pensant-se que era un gran no sé què. I, de fet, ho era. Però en un sentit ben diferent. Mentre feia de poeta criticava els que també se'n deien o se'n feien dir. I així, entre cerveses i gintònics, anava consumint desgràcies i dies, frustracions i fracassos. Però Gran, a qui també podríem anomenar Filldeputa, feia una o dues coses bé. Una era amagar-se. L'altra, fugir. N'era un expert. Un professional. El millor dels millors.

[...]

Farem el que no s'ha de fer i explicarem (avançant-nos als esdeveniments i fent un triple salt mortal endavant) que aquest fill de puta tan gran es morirà sol i trist després d'haver pagat tots els seus crims. És lògic que acabe així: els desgraciats com ell no poden tenir cap altre final. Almenys en el millor dels mons possibles.

Tanmateix, perquè s'ofegue en el seu propi vòmit encara queden dies, setmanes, mesos i potser anys. Així doncs, tot i que ni ara ni encara, en algun altre moment continuarem parlant d'aquest gran, d'aquest gran, d'aquest gran...

1r premi de poesia infantil Pissiganya

Senior i el Cor Brutal

La Intifalla continua!

Escriure, corregir

Per mi escriure sempre ha estat un procés complicat. M'agrada, i per això ho faig, tot i que sovint patisc més que no gaudisc en sumar paraules i ordenar-les, sense fer gaires entremaliadures sintàctiques, per intentar dir el que tantes vegades no sé explicar amb els silencis. Quan torne a llegir alguns dels assajos del dir i el no dir que en un moment o en un altre m'han brollat dels dits, ben sovint no els reconec. No em sé veure en els substantius ni en els adjectius ni els verbs ni en les preposicions ni en les conjuncions ni en els articles. Tampoc no em sé veure en els signes de puntuació, ni tan sols en els espais en blanc que algun dia foren una prolongació dels meus buits. Quan escric no pense, fins al punt que sembla que és algú altre qui escriu per mi. Potser és per això que no m'hi reconec, que no trobe les meues empremtes entre les grafies de l'únic alfabet que sóc capaç de llegir. De vegades no escric, sinó que corregisc. Faig, desfaig i refaig el que algú altre ha perbocat en forma de grafia. Aleshores torne a tenir la mateixa sensació que quan escric. Joia i pena es barregen, plaer i dolor es mesclen. Intente canviar de pell, com les serps, i tornar a fer com si. Com si sabés, com si sabera. Com si, com si, com si. I em promet seguir les regles del joc. Em promet també no reescriure, tan sols corregir. Però llavors hi ha això que no entenc, allò que no vol dir res, els dubtes, les inseguretats, el voler i no poder, el potser no saber. Allunye els dits, del teclat, i la mirada, de la pantalla. Vole lluny. Ben i ben enfora. I de sobte torne, per mirar-te i que em mires. Per compartir una Voll-Damm i llegir mentre tu lliges.

De poemes fets cançó

Una llengua no mor...

Oh my love!